La història d'amor del segle és un projecte d'intervenció social, cultural i educatiu, desenvolupat per EMBOCADURA, que té com a eix central un espectacle teatral basat en el llibre del mateix títol de l'escriptora finlandesa Märta Tikkanen. El text és una selecció de poemes del llibre, en els quals es conta la història d'una dona, i alhora de moltes altres, al llarg del seu recorregut com a parella d'un amor alcohòlic i violent. La seva és una història d'amor quan l'amor fa mal. L'espectacle està dirigit per Mariano Anós i interpretat, en la versió catalana, per Marissa Nolla.
La violència de gènere, l’alcoholisme, les dificultats i paradoxes de les relacions, la maternitat… es desgranen a través d’una mirada molt particular que comença des del detall més quotidià per dibuixar un ampli panorama que arriba a abastar tota la problemàtica de les dones en la societat contemporània.
Quatre performers, onze maquetes i centenars d’ossets de goma conformen el món on es desenvolupa Katastrophe: una faula idiota sobre la civilització humana, centrada en les catàstrofes. En aquest marc, els ossets patiran terratrèmols, marees negres, guerres i exterminis. Tot això realitzat en viu a través d'experiments químics i accions subversives. Emmarcant l'espai, tres grans pantalles submergeixen l'espectador en aquest món pop de caos, joc i destrucció.
Foto: Ewa Gleisner
Katastrophe planteja si hi ha alguna diferència entre una catàstrofe natural, una catàstrofe 'natural' provocada per l'home i una catàstrofe humana. O dit d'una altra manera, si les morts provocades per un tsunami són equiparables a les causades per una fuita radioactiva o a les produïdes per una bomba atòmica. És el mateix Pompeia que Txernòbil? És el mateix Auschwitz que Pompeia? La indiferència cap als homes de l’acció de la natura justifica o explica la indiferència cap als homes de l’acció d’altres homes?
Katastrophe es nodreix del llenguatge escènic que defineix l'Agrupación Señor Serrano: performance, dansa, teatre físic, vídeo en escena i tecnologia interactiva.
Dijous, 16 de febrer de 2012 - 21 h - 8 € - Escorxadijous Insomni, Playground
Retrat d’un ésser que es resisteix a concebre la calma. En un estat de vigília constant, observa la vida que l’envolta amb una sensació d’al·lucinació, potser gràcies a la beguda, gràcies a la son, gràcies a la gana. I, en tot això, cerca la manera de sobreviure. I al seu voltant ampolles i estris de primera necessitat, filferro, l’esquelet d’un llit. Ell utilitza el que el llit desprèn no pas per dormir, sinó per construir el seu univers a partir de la seva matèria.
Una posada a escena que evoca la caiguda en l’oblit i el buit, i que intenta cercar el camí de transmetre allò que està passant realment però que l’ull humà és incapaç de percebre. Per aconseguir-ho la dramatúrgia d’aquest espectacle es construeix mitjançant la manipulació i la transformació de l’entorn i d’un mateix.
El mitjà d’expressió a Insomniés la descomposició: de la imatge, de la linialitat del temps, de l’acció. La matèria també pateix d’aquesta deconstrucció: els objectes inverteixen la seva utilitat, les mides dels paisatges s’alteren, les percepcions es vulneren. Res del que observem existeix realment, tot són projeccions de la memòria del personatge: del seu passat llunyà, present immediat i futur projectat.
Aquesta escriptura presenta les dues línies de investigació pròpies de la companyia:
-La recerca en la composició dramàtica influenciada pel valor TEMPS. L’estructura de temps es repeteix fins a l’infinit: passat, present i futur que és passat, present i futur.
-La recerca en la composició dramàtica a partir de la fragmentació de la MEMÒRIA.
La composició de moviment i manipulació a partir d’allò que fem constantment i que ens defineixen (les nostres maneres en allò quotidià, i les nostres reaccions vers els esdeveniments).
Durant el procés de creació d'aquest espectacle, un assaig es va poder veure a Olot en el marc del programa Artista Convidat el passat mes de juny.
Dimarts, 14 de febrer de 2012, 20 h, vestíbul del Teatre, de franc Escorxadebats+
Un espai de reflexió a l’entorn de les arts i la cultura
Comissariat per Jaume Belló i Maite Ojer
Els Escorxadebats tenen lloc al vestíbul del Teatre
El passat mes d’octubre, el Teatre Municipal de l’Escorxador va engegar un cicle de debats oberts a tothom amb la intenció d’oferir un lloc de reflexió i de compartir pensaments i idees. Tot i ser dins un teatre, des del primer moment la idea era que el debat s’estengués cap a totes les disciplines artístiques en particular, però també cap a la cultura en general.
Passat ja l’equador d’aquestes 8 trobades que s’esdevindran al llarg de 8 mesos (d’octubre a maig), podem dir que han estat tot un èxit de participació (quantitativament i qualitativa) i que aquesta segona meitat s’encara ara amb moltes idees noves que han anat sorgint de les persones que hi han intervingut.
Fins ara, els temes tractats han estat: -La Cultura
-L’Art
-Artista o creador?
-La bombolla cultural
Aquesta propera cita del 14 de febrer girarà al voltant de la Ciutadania creativa, després que aquest tema sortís recurrentment en la passada sessió.
A més, oferim la possibilitat de seguir en directe els debats a través de la xarxa Twitter (@teatrescorxador), amb l’etiqueta #escorxadebats, a través de la qual rebem comentaris i aportacions de persones vinculades al teatre i la cultura d’arreu del país (Tàrrega, Olot, Barcelona, València, Madrid…).
A l’apartat Escorxadebats+ del nostre blog podreu consultar les piulades que s’han publicat a Twitter al llarg de cada sessió.
I també al blog: artsensepapers.blogspot.com els comissaris dels Escorxadebats+ hi publiquen conclusions de les sessions i altres articles i/o comentaris al respecte.
Electrotoylets és una formació de música electrònica que, amb un autèntic arsenal d'instruments poc convencionals, joguines i altra parafernàlia electrònica, es dedica a revisitar peces clau del folklore musical català. Amb el seu estil inconfusible, ja han visitat nombrosos escenaris i festivals d'Europa i Àsia.
S'ha acabat el bròquil és un innovador espectacle per a tots el públics que combina de forma inèdita el videojoc, elements de la tradició catalana i uns impactants efectes visuals de nova generació.
Amb la participació del dramaturg Jordi Prat i Coll, el videoartistes Xavier Gibert i Fausto Morales i la inconfusible veu de l’Òscar Dalmau, Electrotoylets converteixen una llegenda popular del Ripollès en una trepidant aventura digital, sempre amb sentit de l’humor i la participació interactiva del públic.
El poema èpic de Verdaguer, en dotze cants, publicat el 1886, és un dels pilars de la Renaixença. S'hi descabdella la història del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, que poc després de ser armat cavaller pel seu oncle Guifré, comte de Cerdanya, és seduït per les goges del Pirineu. Abandona les seves obligacions guerreres per unir-se sentimentalment a Flordeneu, reina de les goges, que enganya Gentil estrafent la figura de Griselda, la pastora que el té enamorat.
De Verdaguer, Lluís Soler n'assenyala: “Ens trobem amb un senyor de final del segle XIX, que crea una partitura que és d'una gran perfecció… El vers és una partitura, no és com la prosa, no pots dir-lo com tu vols, sinó com el poeta t'ha dit que l'has de dir -per això és poeta i és qui domina l'ofici d'escriure-. És una partitura en què Verdaguer enfila tots els versos que hi ha (decasíl·labs, hendecasíl·labs, alexandrins…). Verdaguer, més que capellà o home -aquest era el dilema en què es debatia-, era realment poeta: mirava el món amb ulls de poeta i això és diferent de mirar-se'l amb ulls normals, perquè, realment, veuen les coses d'una manera diferent. I a més a més, ho sabia escriure. La meva dèria és d'ajudar una mica a normalitzar el sentit del vers a casa nostra.”
La direcció de Canigó va a càrrec d'Antonio Calvo, que completa un triangle creatiu (amb Soler i Iniesta), que ja han fet tres espectacles anteriors basats en el vers i en la paraula: El comte Arnau de Josep M. de Sagarra (2008), Ens hi ha portat la paraula (2009), sobre la poesia de Joan Vinyoli, i L'Odissea (2010), una síntesi del poema d'Homer en la versió catalana de Carles Riba.
Canigó es va estrenar a Perpinyà, en el marc d'Escena Catalana Transfronterera, i també es va poder veure al Festival Temporada Alta de Girona/Salt (el 10 de desembre de 2011) i a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya (del 14 al 26 de desembre de 2011).
Un video de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya el passat desembre:
TEXT: JACINT VERDAGUER
REVISIÓ DEL TEXT: LLORENÇ SOLDEVILA
ASSESSOR LINGÜÍSTIC I LITERARI: FRANCESC CODINA
FIGURINISTA: ROSA MARÍA ANDÚJAR
IL·LUMINACIÓ: LLUÍS MARTÍ
COMPOSICIÓ I INTERPRETACIÓ MUSICAL: EDUARD INIESTA
DRAMATÚRGIA I INTERPRETACIÓ: LLUÍS SOLER
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
Agraïments: Fundació Verdaguer de Folgueroles, Sebastià Brosa i Àngela Ribera
José Antonio Portillo és un artista inclassificable. Amb el projecte Moi, J'attends va guanyar l'11è Premi de Projectes Escènics Lleida 2010, i el 19 de maig d'enguany ens en presentarà la peça acabada: una instal·lació narrativa basada en el llibre homònim de Davide Cali i Serge Bloch, Moi, J'attends.
En aquest Taller amb l'Espectador, Jaume Belló ens introduïrà la figura de l'artista i desenvoluparà un taller creatiu inspirat i vinculat a l’Uniers Portillo.
La segona part del taller, es durà a terme el dia 11 de febrer i cosistirà en els enregistraments per a l’Arxiu de Gestos Emocionals. Això és: la instal·lació que José Antonio Portillo presentarà el proper 19 de maig a l’Escorxador (Moi, J’attends) té un video fet amb persones anònimes. Aquest video el fa de nou a cada ciutat on presenta la peça. En el cas de Lleida, les persones que facin el Taller del dia 3 podran, si volen, formar part del video, és a dir: ser enregistrades per al video que s’inclourà en la peça del 19 de maig.
Podeu consultar el blog que va dorgir dels Tallers amb els Espectadors de les passades temporades a: http://comunitat1103.blogspot.com
____________________________
Diumenge, 5 de febrer de 2012, tot el dia,
(més info i inscripció de franc a teatre@paeria.cat o al telèfon 973 27 93 56)
VISITA A CA L'ARTISTA: Visita al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena a Celrà (Griona)
L’Animal a l’Esquena és un centre de creació i recerca en l’àmbit de la dansa, creat per la companyia Mal Pelo (que portaran l'espectacle Tots els noms el 29 d'abril a l'Escorxador). El seu objectiu principal és instaurar els vincles i les connexions entre creadors, pensadors i públic de manera que el centre es pugui convertir en un “lloc compartit” dins d’un marc d’investigació de la pràctica artística basada en el cos.
L’artista en residència Blai Mateu, fill de Tortell Poltrona, ens parlarà del seu procés de recerca i creació des de la seva companyia Baró d'Evel Cirk Cie.
Jordi Cortés ha portat la dansa integrada de Londres a Catalunya. A la capital britànica va ballar amb la companyia Candoco, que li va permetre experimentar la seva disciplina des d'una altra perspectiva, a més i malauradament, en primera persona a causa d'operacions als genolls.
Al nostre país encara no hi ha una companyia estable de dansa integrada, però poc a poc, intèrprets amb discapacitats van fent treballs puntuals. És el cas de la lleidatana Mª José Moya, que va debutar, a partir d'un taller que va fer l'any 2012, en l'espectacle de dansa integrada Black Out, d'Alta Realitat, després que Cortés hi contactés a partir d'un taller d'aquesta disciplina al qual ella s'havia inscrit.
Per a més info sobre la dansa integrada consulteu el reportatge del darrer número de la revista Hamlet, núm. 22, gener 2012).
Aquí us deixem un parell de videos a través dels quals podreu conèixer la Mª José, que ballarà demà a l'Escorxador, i com ha arribat a ballar amb una companyia professional:
Dissabte, 28 de gener de 2012, 20.30 h, Sala 1, dansa integrada, 14 €
Black Out, Alta Realitat
Black Out vol endinssar-se en el món de les imatges i de les ombres. El poder de la imatge radica en la llum i el seu oposat, l’ombra.
Tots tenim ombra, cadascú amb i en el seu propi cos, quan la llum directa llança sobre terra una ombra que ens duplica. La seva presència és la demostració visible d’un cos sense el qual ella no pot existir ni subsistir. Quan moríem, l’ombra deixava de ser el Doppelgänger d’una persona viva, per quedar tan sols com a substitut d’un difunt al món. Doppelgänger és el terme alemany que defineix el doble fantasmagòric d’una persona viva. La paraula prové de doppel, que significa "doble", i gänger, traduïda com "caminant".
La seva forma més antiga, establerta pel novel·lista Jean Paul el 1796, és Doppeltgänger, “el que camina al costat”. El terme s’utiliza per designar qualsevol doble d’una persona, en referència al “bessó malèvol” o al fenòmen de la bilocalització.
La paraula, el llenguatge corporal, la dansa i el teatre físic estableixen en aquesta peça un diàleg entre el cos, la seva ombra i el seu reflex.
Amb textos de Miguel Orbaneja Gil de Biedma, Black Out és el negatiu d’una imatge idíl·lica.
