L’espectacle proposa una trobada amb el passat i el present a partir de la revisió de successos explicats per la premsa diària. Partint de textos de Juan Mayorga i José Sanchis Sinisterra, reflexionem sobre quin és el moment de passar a l’acció, quins són els límits i sobre com funcionen els nostres mecanismes de supervivència.
19 h, pl. Escorxador, de franc, circ-dansa Pelat Joan Català
Un espectacle que, des de la dansa i el circ, homenatja el treball ancestral i artesanal; elogia el treball en equip i l'esforç conjunt. Una peça que ha destil·lat l'artifici per arribar als orígens. Un tronc pelat i un home.
"Pelat és silenci, expectació, força, tensió, participació màgica i espontània. Pelat és poesia corporal. Pelat és innovació, és moviment, és acció col·lectiva. Pelat és una proposta arriscada, sincera, diferent, peculiar i atrevida. Una creació d'autor basada en l'estudi del cos, el moviment, el comportament dels éssers humans, el treball artesanal i les tradicions."
Joan Català i Carrasco
20 h, Sala 2, dansa contemporània, 3 € H2B Berta Puigdemasa i Béné Carrat
El duo -encara que potser hauríem d'anomenar-lo trio- H2B és la molècula resultant de la combinació explosiva de tres àtoms alfa: l'arpista lleidatana Berta Puigdemasa, la ballarina francesa Béné Carrat i una arpa. H2B presenta una immersió sensorial en l'univers de dues dones que orbiten al voltant d'una arpa. El temps sembla haver-se aturat en un ambient de màgica metamorfosi: la dansa es converteix en música i la música es fa dansa. Les ànimes revolucionàries de totes dos artistes, que comparteixen un atípic llenguatge musical i corporal, troben una gramàtica capaç de generar un discurs infinit a través de la improvisació, es troben i es fonen en un exercici per fer donar vida a l'arpa, el tercer àtom que completa aquesta peculiar i atípica molècula.
Diumenge, 2 de març de 2014 19 h, Sala 2, teatre en castellà, 12 € (reduïda) / 18 € El policía de las ratas de Roberto Bolaño Heartbreak Hotel y Teatre Lliure Dirigit per Àlex Rigola
"El policía de las ratas és un thriller, una història detectivesca sobre la diferència i l'art. Un conte que ret homenatge, posa en qüestió i finalment supera en tensió dramàtica aquell relat curt de Kafka: "Josefina la Cantora o El poble dels ratolins".
En aquests moments en què som vistos més aviat com una massa controlada (la qual es comercia i es manipula) que no pas com a éssers humans, és quan més es necessita reclamar l'espai per al lluïment individual i creatiu de cadascun. No ser simple comptabilitat per als poders polítics i econòmics. Allò individual, allò "rar" i "estrany" han d'existir també al costat d'allò col·lectiu.
Un relat dur i cruel sobre el món de les clavegueres com a reflex de la nostra societat desgastada i de la seva alienació. La història d'un detectiu solitari a la recerca d'un assassí en sèrie, on Bolaño reclama aquest espai per a la individualitat, per a la diferència. Una diferència que necessita d'un treball continu per sobreviure i que moltes vegades resulta incomprensible per als que ens envolten. I on es reclama un espai per a la figura del poeta, de l'artista. Quan tota la cultura sembla ser apreciada majoritàriament per les seves estadístiques de venda i ocupació, Bolaño reclama, critica, ataca i defensa aquest espai per a la literatura i l'art fora del "fulletó". Aquest espai de l'art per l'art. Aquest espai on tot pot esdevenir poesia i excel·lència independentment del comentari i del judici populistes. Fora d'allò "normal". Fora del que agrada a la majoria. Fora de "l'opinió general". Un relat trist i una mica malaltís on triomfa la fórmula bolañil:
LITERATURA + MALALTIA = LITERATURA. I de la bona. Poc queda per aportar des de la direcció escènica. Simplement deixar fluir les paraules en boca de grans actors. Sense presses i amb matisos. Tot just moviment. Només verb fet acció. Deixar que la pàgina en blanc quedi traçada per la diminuta i fina cal·ligrafia del seu autor per provocar el silenci en una sala acollidora. Un silenci trist amb gotes d'humor i ombra poètica. Envaït d'aquest voler saber més del gènere policíac."
Diumenge, 12 de gener de 2014 - 19 h Sala 1, 50 min, 10 € / 16 €, teatre La pell eixorca (o La terra del Brau) Coproducció de Transversal Xarxa d’Activitats Culturals
A partir de l'univers creat per Salvador Espriu i T.S. Eliot, iniciarem un viatge en què teatre, cinema i moviment ens conduiran fins a una terra erma, on la decadència dels valors de la seva gent els han condemnat a haver de conviure amb situacions extremes com les guerres, la barbàrie i la conseqüent desaparició d'algunes civilitzacions. Basada en textos de La Pell de Brau de Salvador Espriu i La Terra Eixorca, una adaptació d’Agustí Bartra de The Waste Land de T.S. Eliot.
Intèrpret: Txe Arana Realització de l’espai escènic: Agustí Custey i Pablo Paz Il·luminació: Jordi Llongueras Audiovisual: Ivó Vinuesa Dramatúrgia i direcció: Francesc Cerro-Ferran
Al gener, encetarem any i encetarem temporada. Arrenquem el diumenge 12 de gener amb La Sireneta de Festuc Teatre al matí, i La pell eixorca, textos d'Espriu i T. S. Eliot amb Txe Arana. Una temporada amb teatre, familiars, circ, dansa, performance, tallers amb els espectadors, visites a ca l'artista, visites guiades... Aneu fent lloc a l'agenda!
Diumenge, 18 de març de 2012 -19 h - 16 € (menors de 12 anys gratuït)
La companyia Enfila't presenta Plecs. Quatre personatges es troben i es destorben en un escenari de paper. Intenten seguir la partitura entre cordes, tecles, tubs i tisores; quan des del teló de fons, un artefacte es precipita escenari avall, desafiant l'equilibri... Circ, teatre, música i paper.
La història d'amor del segle és un projecte d'intervenció social, cultural i educatiu, desenvolupat per EMBOCADURA, que té com a eix central un espectacle teatral basat en el llibre del mateix títol de l'escriptora finlandesa Märta Tikkanen. El text és una selecció de poemes del llibre, en els quals es conta la història d'una dona, i alhora de moltes altres, al llarg del seu recorregut com a parella d'un amor alcohòlic i violent. La seva és una història d'amor quan l'amor fa mal. L'espectacle està dirigit per Mariano Anós i interpretat, en la versió catalana, per Marissa Nolla.
La violència de gènere, l’alcoholisme, les dificultats i paradoxes de les relacions, la maternitat… es desgranen a través d’una mirada molt particular que comença des del detall més quotidià per dibuixar un ampli panorama que arriba a abastar tota la problemàtica de les dones en la societat contemporània.
--------------------------------------------------------------------------------
Dimarts, 13 de març de 2012 - 20 h - de franc Escorxadebats+ Un espai de reflexió a l’entorn de l’art i la cultura
Comissariat per Jaume Belló i Maite Ojer 6è debat: La perspectiva de gènere en el món de l’art i la cultura
Una acció inclosa en el II Pla Municipal de Polítiques d’Igualtat de Gènere a Lleida 2011-2014
La història d'amor del segle és un projecte d'intervenció social, cultural i educatiu, desenvolupat per EMBOCADURA, que té com a eix central un espectacle teatral basat en el llibre del mateix títol de l'escriptora finlandesa Märta Tikkanen. El text és una selecció de poemes del llibre, en els quals es conta la història d'una dona, i alhora de moltes altres, al llarg del seu recorregut com a parella d'un amor alcohòlic i violent. La seva és una història d'amor quan l'amor fa mal. L'espectacle està dirigit per Mariano Anós i interpretat, en la versió catalana, per Marissa Nolla.
La violència de gènere, l’alcoholisme, les dificultats i paradoxes de les relacions, la maternitat… es desgranen a través d’una mirada molt particular que comença des del detall més quotidià per dibuixar un ampli panorama que arriba a abastar tota la problemàtica de les dones en la societat contemporània.
Dijous, 16 de febrer de 2012 - 21 h - 8 € - Escorxadijous Insomni, Playground
Retrat d’un ésser que es resisteix a concebre la calma. En un estat de vigília constant, observa la vida que l’envolta amb una sensació d’al·lucinació, potser gràcies a la beguda, gràcies a la son, gràcies a la gana. I, en tot això, cerca la manera de sobreviure. I al seu voltant ampolles i estris de primera necessitat, filferro, l’esquelet d’un llit. Ell utilitza el que el llit desprèn no pas per dormir, sinó per construir el seu univers a partir de la seva matèria.
Una posada a escena que evoca la caiguda en l’oblit i el buit, i que intenta cercar el camí de transmetre allò que està passant realment però que l’ull humà és incapaç de percebre. Per aconseguir-ho la dramatúrgia d’aquest espectacle es construeix mitjançant la manipulació i la transformació de l’entorn i d’un mateix.
El mitjà d’expressió a Insomniés la descomposició: de la imatge, de la linialitat del temps, de l’acció. La matèria també pateix d’aquesta deconstrucció: els objectes inverteixen la seva utilitat, les mides dels paisatges s’alteren, les percepcions es vulneren. Res del que observem existeix realment, tot són projeccions de la memòria del personatge: del seu passat llunyà, present immediat i futur projectat.
Aquesta escriptura presenta les dues línies de investigació pròpies de la companyia:
-La recerca en la composició dramàtica influenciada pel valor TEMPS. L’estructura de temps es repeteix fins a l’infinit: passat, present i futur que és passat, present i futur.
-La recerca en la composició dramàtica a partir de la fragmentació de la MEMÒRIA.
La composició de moviment i manipulació a partir d’allò que fem constantment i que ens defineixen (les nostres maneres en allò quotidià, i les nostres reaccions vers els esdeveniments).
Durant el procés de creació d'aquest espectacle, un assaig es va poder veure a Olot en el marc del programa Artista Convidat el passat mes de juny.
Electrotoylets és una formació de música electrònica que, amb un autèntic arsenal d'instruments poc convencionals, joguines i altra parafernàlia electrònica, es dedica a revisitar peces clau del folklore musical català. Amb el seu estil inconfusible, ja han visitat nombrosos escenaris i festivals d'Europa i Àsia.
S'ha acabat el bròquil és un innovador espectacle per a tots el públics que combina de forma inèdita el videojoc, elements de la tradició catalana i uns impactants efectes visuals de nova generació.
Amb la participació del dramaturg Jordi Prat i Coll, el videoartistes Xavier Gibert i Fausto Morales i la inconfusible veu de l’Òscar Dalmau, Electrotoylets converteixen una llegenda popular del Ripollès en una trepidant aventura digital, sempre amb sentit de l’humor i la participació interactiva del públic.
El poema èpic de Verdaguer, en dotze cants, publicat el 1886, és un dels pilars de la Renaixença. S'hi descabdella la història del cavaller Gentil, fill de Tallaferro, que poc després de ser armat cavaller pel seu oncle Guifré, comte de Cerdanya, és seduït per les goges del Pirineu. Abandona les seves obligacions guerreres per unir-se sentimentalment a Flordeneu, reina de les goges, que enganya Gentil estrafent la figura de Griselda, la pastora que el té enamorat.
De Verdaguer, Lluís Soler n'assenyala: “Ens trobem amb un senyor de final del segle XIX, que crea una partitura que és d'una gran perfecció… El vers és una partitura, no és com la prosa, no pots dir-lo com tu vols, sinó com el poeta t'ha dit que l'has de dir -per això és poeta i és qui domina l'ofici d'escriure-. És una partitura en què Verdaguer enfila tots els versos que hi ha (decasíl·labs, hendecasíl·labs, alexandrins…). Verdaguer, més que capellà o home -aquest era el dilema en què es debatia-, era realment poeta: mirava el món amb ulls de poeta i això és diferent de mirar-se'l amb ulls normals, perquè, realment, veuen les coses d'una manera diferent. I a més a més, ho sabia escriure. La meva dèria és d'ajudar una mica a normalitzar el sentit del vers a casa nostra.”
La direcció de Canigó va a càrrec d'Antonio Calvo, que completa un triangle creatiu (amb Soler i Iniesta), que ja han fet tres espectacles anteriors basats en el vers i en la paraula: El comte Arnau de Josep M. de Sagarra (2008), Ens hi ha portat la paraula (2009), sobre la poesia de Joan Vinyoli, i L'Odissea (2010), una síntesi del poema d'Homer en la versió catalana de Carles Riba.
Canigó es va estrenar a Perpinyà, en el marc d'Escena Catalana Transfronterera, i també es va poder veure al Festival Temporada Alta de Girona/Salt (el 10 de desembre de 2011) i a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya (del 14 al 26 de desembre de 2011).
Un video de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya el passat desembre:
TEXT: JACINT VERDAGUER
REVISIÓ DEL TEXT: LLORENÇ SOLDEVILA
ASSESSOR LINGÜÍSTIC I LITERARI: FRANCESC CODINA
FIGURINISTA: ROSA MARÍA ANDÚJAR
IL·LUMINACIÓ: LLUÍS MARTÍ
COMPOSICIÓ I INTERPRETACIÓ MUSICAL: EDUARD INIESTA
DRAMATÚRGIA I INTERPRETACIÓ: LLUÍS SOLER
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
Agraïments: Fundació Verdaguer de Folgueroles, Sebastià Brosa i Àngela Ribera
José Antonio Portillo és un artista inclassificable. Amb el projecte Moi, J'attends va guanyar l'11è Premi de Projectes Escènics Lleida 2010, i el 19 de maig d'enguany ens en presentarà la peça acabada: una instal·lació narrativa basada en el llibre homònim de Davide Cali i Serge Bloch, Moi, J'attends.
En aquest Taller amb l'Espectador, Jaume Belló ens introduïrà la figura de l'artista i desenvoluparà un taller creatiu inspirat i vinculat a l’Uniers Portillo.
La segona part del taller, es durà a terme el dia 11 de febrer i cosistirà en els enregistraments per a l’Arxiu de Gestos Emocionals. Això és: la instal·lació que José Antonio Portillo presentarà el proper 19 de maig a l’Escorxador (Moi, J’attends) té un video fet amb persones anònimes. Aquest video el fa de nou a cada ciutat on presenta la peça. En el cas de Lleida, les persones que facin el Taller del dia 3 podran, si volen, formar part del video, és a dir: ser enregistrades per al video que s’inclourà en la peça del 19 de maig.
Podeu consultar el blog que va dorgir dels Tallers amb els Espectadors de les passades temporades a: http://comunitat1103.blogspot.com
____________________________
Diumenge, 5 de febrer de 2012, tot el dia,
(més info i inscripció de franc a teatre@paeria.cat o al telèfon 973 27 93 56)
VISITA A CA L'ARTISTA: Visita al Centre de Creació L'Animal a l'Esquena a Celrà (Griona)
L’Animal a l’Esquena és un centre de creació i recerca en l’àmbit de la dansa, creat per la companyia Mal Pelo (que portaran l'espectacle Tots els noms el 29 d'abril a l'Escorxador). El seu objectiu principal és instaurar els vincles i les connexions entre creadors, pensadors i públic de manera que el centre es pugui convertir en un “lloc compartit” dins d’un marc d’investigació de la pràctica artística basada en el cos.
L’artista en residència Blai Mateu, fill de Tortell Poltrona, ens parlarà del seu procés de recerca i creació des de la seva companyia Baró d'Evel Cirk Cie.
Jordi Cortés ha portat la dansa integrada de Londres a Catalunya. A la capital britànica va ballar amb la companyia Candoco, que li va permetre experimentar la seva disciplina des d'una altra perspectiva, a més i malauradament, en primera persona a causa d'operacions als genolls.
Al nostre país encara no hi ha una companyia estable de dansa integrada, però poc a poc, intèrprets amb discapacitats van fent treballs puntuals. És el cas de la lleidatana Mª José Moya, que va debutar, a partir d'un taller que va fer l'any 2012, en l'espectacle de dansa integrada Black Out, d'Alta Realitat, després que Cortés hi contactés a partir d'un taller d'aquesta disciplina al qual ella s'havia inscrit.
Per a més info sobre la dansa integrada consulteu el reportatge del darrer número de la revista Hamlet, núm. 22, gener 2012).
Aquí us deixem un parell de videos a través dels quals podreu conèixer la Mª José, que ballarà demà a l'Escorxador, i com ha arribat a ballar amb una companyia professional:
Dijous, 19 de gener de 2012 21 h, Sala 2, 8 €, Escorxadijous
Pugilatus Escarlata
Amb Piero Steiner i Jordi Aspa
Un ball d’emocions i d’històries que busquen l’origen del seu si. És un combat de boxa entre la força i
el sentit comú. És una humanitat retrobada enmig del drama d’una llauna de tomaquet al servei d’uns macarrons salvatges. És un estat mòrbid en la vida del pensament d’un plat de pernil. És una festa d’enterrament de tot allò que vulguem enterrar.
Robi i Luca són morts. El Gros i el Prim estan de cos present. Jeckiyll i Hyde han finit. l’August i el Blanc estan KO. I volen gaudir de la seva mort que te gust de pernil serrà, que fa mal com una bufetada ben donada, que es mou a ritme de rumba i que dóna vertigen... Com una pirueta mortal. Els pallassos, els homes es moren per estar lluny de la vida, per veure-la, per recordar-la, per aprendre a gaudir-la. PUGILATUS és una lliçó afectuosa del suportar-se quotidià, d’estimar-se amb bogeria, de viure... junts.
Un home contemporani, xerraire i contradictori, forçosament insatisfet decideix deixar-ho tot i marxar lluny en busca de grans aventures. Allà és trobarà amb un animal que li revelarà coses de si mateix.
Foto: David Ruano
Nota de direcció:Un espectacle d’humor, tennis i antropologia. Un elogi a la dialèctica entre el gest i la paraula. Sergi López aporta la dicció i la contradicció, encarna els esdeveniments i les situacions de l’obra, els dóna resposta amb la paraula o actuant en el silenci; i Jorge Picó omple l’espai amb impressions corporals, records mímics, gestos i moviment. Aquest treball des de dos plans diferents produirà un desequilibri interessant. Ens movem entre la crònica i el relat de la fascinant trobada entre un animal (que reuneix les qualitats veritables i imaginàries de l’ésser humà) i un home que s’interroga sobre el seu comportament. Mirar, percebre, comentar, emocionar, posar-se preguntes, escoltar el silenci. És un estudi psicològic a través del gest i les actituds de certs comportaments: On anem quan caminem? (...)
Dues dones que ballen explica la relació gairebé accidental de dues dones d’edats diferents, entre la maduresa i la vellesa. Una relació que evolucionarà i conclourà de manera segurament inesperada.
Però és això, només? Les converses entre elles potser descobriran,sense èmfasi, fins i tot amb humor, però també amb moments exasperats, la misèria d’unes persones que, de maneres diferents, han estat humiliades per la indiferència, de fet comprensible i de fet potser inevitable, del món que les envolta. Tot plegat, insisteixo, amb la naturalitat assumida amb què es viuen les misèries al nostre món quotidià, tan ple de difuminades il·lusions i d’impalpables meravelles.
A voltes cabudes, a voltes irritants, a voltes ridícules, a voltes estúpides,m’agradaria pensar que podrem arribar a sentir certa pietat inútil per aquests personatges mig trencats que decideixen ballar, no al ritme que els marca el seu entorn, sinó al ritme que escolleixen elles; i fer-ho juntes, i fer-ho de manera consoladorament definitiva.
Avui no hi ha funció... Anem a ca l'artista!!!
